EL DRET ROMÀ  

Els romans van fer servir la paraula ius, que van definir com ars boni et aequi, «l’art del que és bo i el que és just». Tot i que aquesta paraula no s’ha conservat en català, sí que continuem fent servir moltes paraules que en deriven, com ara justícia, just, jurídic, entre d’altres.

El conjunt de lleis de l’època romana

En primer lloc, el dret romà és el conjunt de normes amb valor de llei, això vol dir, amb capacitat per obligar a complir-les, acumulades al llarg de la història de Roma. Des de les lleis no escrites, heretades dels avantpassats, que constituïen l’anomenat «dret consuetudinari», fins a les lleis escrites, la història de les quals comença amb les famoses Lleis de les XII taules, de mitjan segle V aC.

L’època de la República, el principal òrgan legislatiu era l’Assemblea. També tenien força de llei els edictes d’alguns magistrats, els pretors sobretot, i els dictàmens del Senat. A partir del segle II dC, l’emperador legislava sense intermediaris a través de les anomenades constitucions imperials.

La jurisprudència romana

En segon lloc, s’entén per dret romà el conjunt d’obres que ens han arribat de l’època romana en què s’estudiaven, comentaven, resumien i compilaven les normes legals, és a dir, la jurisprudència. Constitueixen una autèntica ciència jurídica i són la font principal que tenim per conèixer aquest valuosíssim llegat romà.

Una matèria d’estudi

Finalment, per dret romà s’entén una assignatura, una matèria fonamental en els

estudis de dret pràcticament fins a l’actualitat. Des de les primeres universitats

medievals, entre les quals hi havia la famosíssima escola de dret de Bolonya, a Itàlia,

fins a l’aparició dels codis moderns en el segle XIX, s’estudiava com un dret vigent i

constituïa la matèria més important de la carrera. El dret romà ha continuat present

en tots els plans d’estudi de les facultats de dret de tot el món.

HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ

 Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg dels segles que va durar la història de Roma.

En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes

que veurem a continuació. Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC).

En els primers temps, Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.

El populus romanus Quiritium estava format únicament pels patricis. Segons la tradició, el mateix Ròmul el va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres, en record dels tres pobles que van donar origen al poble romà: llatins, etruscs i sabins; cada tribu, al seu torn, estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries. Aquestes cúries tenien la seva pròpia asseblea (els comicis curiats, comitia curiata)

Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs, els components de la qual pro-

venien de pobles limítrofes i tenien alguns drets però els en faltaven d’altres. A més d’aquesta plebs, hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.

En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium,

perquè només afectava els ciutadans, és a dir, persones amb dret de ciutadania, que

els plebeus i els estrangers no tenien.

Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)

És l’època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé

una capital, una potència mundial.

Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus (242 aC), càrrec polític investit de jurisdicció tant en les controvèrsies entre estrangers com entre aquests i els ciutadans romans. La jurisprudència d’aquests magistrats va donar origen al ius honorarium, introduït pels pretors per suplir les carències del ius civile.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià.

FONTS DEL DRET

Les fonts que van originar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el

jurista romà Gai en aquesta definició:

Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutioni-

bus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium. «Els drets del poble romà neixen de les lleis, els plebiscits, els decrets del Senat, les constitucions imperails, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respostes dels experts.»

Mos maiorum (el costum dels avantpassats)

El dret en la primera època, fins a la publicació de la Llei de les XII taules, és un dret no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum (costum dels avantpassats) en el qual el pes de la religió ho envaeix tot. El pater familias, cap absolut de la família, també n’és el sacerdot, com el rex, cap absolut de la ciutat, és el summe sacerdot de la gran família que és l’Estat.

Determinats col·legis sacerdotals, sobretot el dels Pontífexs, controlaven i regulaven tota l’activitat jurídica, ja que eren els encarregats de confeccionar el calendari en el qual s’indicaven els dies fastos i nefastos, és a dir, els dies en què es podia o no fer qualsevol activitat jurídica. Dret i religió estan tan identificats que els seus termes, ius i fas (que després van designar el dret humà i el dret diví, respectivament)

La Llei de les XII taules

La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impostos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. L’any 494 aC, la plebs es va revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar una nova ciutat si no s’atenien les seves reivindicacions. Aquesta postura de força va obligar els patricis a una sèrie de concessions, entre altres, a crear els tribuns de la plebs (tribuni plebis), uns magistrats plebeus escollits pels mateixos plebeus, que havien de vetllar pels interessos i els drets de la plebs.

Els plebiscits

Eren les decisions de la plebs, preses en les seves assemblees (concilia plebis). En principi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia (287 aC), van adquirir categoria de llei i, per tant, l’obligació d’acatar-los es va estendre també als patricis.

Els senatus consulta (els dictàmens del Senat)

El Senat va ser l’òrgan constitucional més important i influent durant la República. Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara que les seves decisions, els senat consults, no tinguessin categoria de llei, no hi havia cap magistrat que s’atrevís a desobeir-les.

Edicta magistratuum (edictes dels magistrats)

Els magistrats que tenien ius edicendi, dret a adreçar-se al poble per proposar lleis, quan entraven en l’exercici del càrrec, promulgaven uns edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els principis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec. Aquest edicte rebia el nom d’edictum perpetuum i era vigent durant tot l’any que durava la magistratura. Aquest dret, que s’anomenava ius honorarium, va tenir més auge en els últims temps de la República, fins que, quan es va establir l’Imperi, va ser substituït per les constitutiones principum, terme que engloba totes les disposicions legals que provenien del gabinet de l’emperador.

Responsa prudentium (respostes dels experts)

Ja en època antiga hi havia la figura de l’expert coneixedor de les lleis, però aquest coneixement va estar reservat primer als pontífexs i després als patricis. Durant el període republicà, també hi havia la figura del jurista encarregat d’assessorar i respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats, però aquestes respostes es donaven en privat.

Constitucions imperials

Sota el nom de Constitucions imperials s’engloven els diversos tipus de resolucions dels emperadors. Des del segle III, l’ordenament jurídic romà va patir una radical transformació en assumir l’emperador tot el poder legislatiu que abans estava confiat als pretors, els jutges i els jurisconsults.

Les compilacions

Va ser durant el govern de Teodosi II i de Valentinià III que, per mirar de simplificar el nombre de regles jurídiques, es va publicar al Llei de Cites (any 426) per la qual s’atorga força de llei només a l’obra de cinc juristes famosos: Papià, Paul, Gai, Ulpià i Modestí.

Finalment Justinià, assessorat pel prestigiós jurista Tribonià i obligat pel gran caos legal existent, va decidir dur a terme la gran tasca de compilació de tot el dret vigent. L’obra es duu a terme en un curt espai de temps (528-533) i es coneix amb el nom genèric de Corpus Iuris Civilis.

Aquesta obra immensa consta de les parts següents:

1. El Codex Justinianeus: Dotze llibres en els quals es recullen les Constitucions imperials des d’Adrià a Justinià.

2. Digesta o Pandectae: És una compilació en la qual una comissió de disset experts presidits per Tribonià es va encarregar de sistematitzar tot el dret que encara era aplicable, fent un extracte de l’obra de diversos juristes anteriors.

3. Institutiones: Quatre llibres redactats per substituir les Institutiones de Gai, que perquè servissin de llibre de text a les escoles de dret.

4. Novellae: Quatre llibres en què es recullen noves disposicions publicades per Justinià des de l’any 535 fins a la seva mort; no van ser recollits per ell mateix sinó pels seus col·laboradors i es van afegir al Corpus Iuris Civilis en últim lloc.

Pervivència del dret romà

El dret romà va ser un element bàsic de la formació de la moderna civilització occidental. L’hem heretat per dues vies. D’una banda, la continuïtat de l’ús i, de l’altra, l’estudi dels seus textos, en especial la compilació duta a terme per ordre de l’emperador Justinià, el Corpus Iuris Civilis.